No és cap secret que el teatre belga juga actualment un paper molt important a Europa pel que fa al teatre d’avantguarda. I tampoc ens hem d’amagar que molts artistes catalans s’emmirallen des de fa anys en moltes de les seves propostes. Noms com Jan Fabre, Fabrice Murgia o la companyia Peeping Tom ja no ens són desconeguts, i fins i tot tampoc és estrany veure directors d’aquí dirigint a Bèlgica (l’exemple més recent, el de Carme Portaceli al Teatre KVS de Brussel·les). Aquesta temporada el Lliure ens aporta dos artistes més a tenir en compte: Anne-Cécile Vardalem i Miet Warlop, ambdues convertides en estrelles emergents al darrer Festival d’Avignon.
Vardalem tanca la seva trilogia sobre la impossibilitat de construir un futur viable, i ho fa amb una peça que desmunta el somni de Rousseau i posa en dubte l’equilibri entre l’home i la natura. De fet, a moments sembla com si ens volgués posar davant dels ulls el germen de la violència i dels conflictes, una mica a l’estil de La cinta blanca, de Michael Haneke. No és estranya tampoc la comparació amb una pel·lícula, ja que el muntatge juga tota l’estona amb el teatre filmat –en directe, això sí- per mostrar tot allò que queda ocult als ulls de l’espectador. Hem vist la mateixa fórmula en altres ocasions, però aquí pren més sentit pel fet d’estar parlant de dos mons que conviuen però que a vetades s’oculten o es donen l’esquena.
L’efecte visual de les gravacions, així com el bosc que serveix d’escenografia, donen imatges d’una gran bellesa. Veure un primer pla dels actors dins de la casa i veure el que fan d’altres a fora d’amagat ens fa ser partícips, còmplices i testimonis de primera mà. També hi té molt a veure l’excel·lència de tot el repartiment, així com un text que deixa sentències contundents i que conclou amb un monòleg colpidor, gairebé cosí germà d’alguns que escoltàvem a la recent Animal negre tristesa.