Juntament amb La Calòrica, Sixto Paz o À trois Teatre, entre d’altres, la Ignífuga és, probablement, una de les joves companyies de Barcelona que tenen un futur més prometedor i interessant. Després de les notables Fam oculta i La norma de l’extinció, ens proposen ara aquesta original deconstrucció de la idea de revolució prenent com a material de partida una novel·la de Heinrich von Kleist. L’obra és una curiosa barreja entre teatre documental, assaig polític i sàtira humorística amb un ritme àgil i un ús molt efectiu de l’audiovisual. El seu director, Pau Masaló, torna a demostrar el seu talent especial en abordar temes molt profunds sense caure en la pedanteria. En aquest cas, però, en comparació amb els seus anteriors treballs, Kohlhaas camina una mica de puntetes per la complexitat de l’assumpte sense aconseguir entrar de ple en la seva complexitat. Apunta, això sí, algunes idees i punts de vista francament perspicaços que, en certa manera, ja és molt per la seva curta durada. Potser els seguidors més fidels de la companyia trobaran a faltar la presència d’Aleix Melé, habitual protagonista, però cal destacar, en aquesta ocasió, el simpàtic aire d’antiheroi que aporta Eduard Autonell. L’actor lidera el muntatge sostenint-lo amb el seu carisma i comicitat natural, acompanyat de les també solvents Marina Congost i Júlia Rodón. Això i alguns encerts de posada en escena, com el cavallet que funciona amb monedes, fan de la petita peça un altre pas endavant per aquest grup de teatre independent.
Enllaç copiat!