Complexa i ambiciosa

No es pot obviar que el darrer espectacle de Miquel Barcelona té al darrera un treball d’investigació important, que l’ha portat a inspirar-se en el Costumari català, el Calendari de pagès o llibres com La sardana i la religió de les bruixes i Fins aquí hem arribat. La idea és parlar de la violència i la mort a través de les tradicions populars catalanes. És a dir, un tema complex i profund que malauradament no s’acaba d’entendre si no ve explicat en el programa de mà. Dona la sensació que l’excés de material recollit no ha acabat de filtrar bé, que necessitava respirar i exposar-se de forma més clara i diàfana.

Crec que a l’espectacle, que visualment resulta elegant i a estones colpidor, li falta millorar la seva estructura i potser li sobren elements. El treball d’il·luminació és potent, a l’igual que el treball sonor i tota la part cantada (molt ben cantada, per cert), però dona la sensació que no sempre encaixen bé tots els elements. La coreografia juga amb la repetició, amb una cadència quasi litúrgica, i tot i que no és tan complexa com potser pot aparentar, resulta efectiva i està molt ben executada pels cinc ballarins. En definitiva, un espectacle que ho té tot per ser molt gran però que potser es queda en un camí intermedi, com si li faltés una volta per acabar de lligar tots els elements.