Es tracta d’un espectacle que podríem molt ben veure a llocs com El Molino, perquè vol representar una mena de Music Hall, malgrat que tota la música és enllaunada, suposem que a causa d’un pressupost més aviat minso, així com la utilització del playback per les veus de les cançons durant tota la representació. Els espectadors estan situats a peu de l’escenari, asseguts al voltant d’una sèrie de taules, on es poden fer consumicions mentre veiem l’espectacle.
Són 4 actors i una actriu els que veiem durant la representació, malgrat que tots 5 fan el paper de dona; elles ballen i actuen a sobre de l’escenari, i com és normal en aquest tipus de representacions, també es passegen entre els espectadors, intentant trencar la quarta paret, malgrat que el fil conductor del què ens volen mostrar el vàrem trobar força fluixet.
L’espectacle en realitat comença a les pauses, quan apareix la mestra de cerimònies, Kyra Shimai, en un magnífic treball a peu de pista, provocant al públic i xerrant pels colzes…. ella tota sola explicant anècdotes o interactuant amb bona part dels espectadors, tot dirigint-se a ells directament i reaccionant ràpidament a les seves respostes.
Amb ella, sí que ens vàrem divertir de debò, perquè la seva forma d’actuar ens va recordar molt a la frescor de “la maña”, per la seva manera de fer, sense pèls a la llengua i amb unes reaccions immediates, que almenys aparentaven força improvisació, malgrat que estem segurs de què té un gran treball de preparació prèvia.
Creiem que l’espectacle està pensant únicament perquè els espectadors passin una bona estona, i s’arribin a riure inclús d’ells mateixos; que uns actors ho aconsegueixin, creiem que avui en dia, això ja és molt.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ