Han passat ni mes ni menys que 25 anys d’ençà que es va estrenar Kràmpack als teatres, i ara podem trobar una revisió al Teatre Aquitània, una que molt públic nostàlgic pot tornar a gaudir, recordant els grans riures que de ben segur que va causar i que ara segueix produint. Uns quants, jo m’incloc, només vam poder gaudir de la pel·lícula de l’any 2000, per això s’agraeix una posada en escena d’aquest que ja és un clàssic de la comèdia actual catalana.
Els actors i actriu de la companyia fan recordar aquells bons moments que ens van deixar de ben segur que l’obra, la pel·lícula i també Plats Bruts. I és que en tot moment podem veure el David i el Lopes, aquell duo inseparable que es retroalimenta de les seves accions, i d’altres personatges de la sèrie, que sempre acaben fent riure el públic a través de les seves respostes i desgràcies. Tot i que potser fins i tot veiem massa els personatges d’abans. Però la senzilla posada en escena i el bon control del tempo i de la comèdia de tot l’equip fan d’aquest Kràmpack un ben viu i força dinàmic, que fa entrar al públic en la història i el porta entre rialles.
Ara bé, si és cert que la companyia ha volgut donar-li un aire d’actualitat i modernitat, introduint conceptes com Netflix al text, crec que només s’han quedat amb quatre conceptes d’aquest estil, i he de dir, sempre pel meu gust, que l’obra em sembla una mica desfasada pel que fa a l’humor. No es tracta d’una història d’amor homosexual, si no potser d’amor i apreci entre dos homes bisexuals, fins i tot heterosexuals. Fins i tot, potser només és una història d’amistat i dependència, de com acabem perdent-nos a nosaltres mateixos i el valor que tenim i donem als altres, diluint la nostra personalitat, de vegades la nostra pròpia existència, en altres persones. Però han passat 25 anys i crec que la visió que dóna l’humor de l’obra està una mica passada de moda.