Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme Portaceli, tan encertada amb El president de Thomas Bernhard, intenta aquí dotar al muntatge d’una energia, en certa manera, compensatòria, eficient en part però, certament, falta d’una clara intencionalitat interna. També els actors posen tot el seu talent i recursos interpretatius al servei d’aquesta peça excessivament llarga dels quals destaca un carismàtic Oriol Guinart que atorga al conjunt els millors moments de la proposta. No obstant això, la combinació d’efectes, els canvis de to i de registre, i la indefinició argumental aconsegueixen desconcertar més que entretenir, dilueixen el seu possible missatge i plantegen l’espectacle com un simple conjunt de fragments, en molts casos, inconnexos.
Enllaç copiat!