És una molt bona notícia que el primer text i muntatge de Roser Vilajosana (a qui fins ara coneixíem la seva feina com a actriu) sigui tan reeixida com aquest L3 Fontana que podem veure a la Beckett. És important que cada generació es pregunti com aborden les relacions de parella, les separacions, l’enamorament… Vilajosana presenta uns personatges que han assumit uns clixés i uns comportaments, sovint estereotipats. Uns personatges que han interioritzat maneres de fer pròpies dels models que les sèries o el cinema ha transmès amb força efectivitat.
Així doncs, la parella protagonista (Artur Busquets i la pròpia Roser Vilajosana) d’L3 Fontana és fàcilment identificable en la quotidianitat de cadascun dels espectadors com als mil·lennials que tots coneixem, tan autoconscients de sí mateixos (sé que és una generalització), que s’han fet seus uns tòpics i que han tret conclusions abans que els passin les coses. El tercer personatge, interpretat per Patrícia Bargalló, és un encert narratiu, que encén la guspira del conflicte de parella, que dispara els dubtes. Acaba essent el tercer vèrtex d’un triangle que permet l’entrada d’una dimensió nova als dos protagonistes i els obliga a examinar-se ells mateixos i el seu rol dins de la societat.
La posada en escena és àgil, i aconsegueix, sense massa escarafalls, que el públic se senti interpel·lat o reconegut. Tant el text com la direcció de l’autora treballen des de la comèdia, el riure’s d’un mateix, de vegades amb tendresa i d’altres amb ironia, però mai amb cinisme ni amb crueltat, estem davant d’una obra que posa l’humanisme en primer pla i que conserva en tot moment una mirada d’esperança en la bonhomia de les persones i la seva voluntat d’entendre’s i de no fer-se mal. Els personatges han d’aprendre a afrontar situacions noves i a decidir una cosa tan difícil com ho és el què fer a partir d’ara.