Ernesto Caballero és un autor i director madrileny força conegut, sobretot per la seva vinculació amb el Centro Dramático Nacional. A Barcelona han arribat diversos muntatges seus, com ara els celebrats La tortuga de Darwin (també amb Carmen Machi) i Montenegro, sobre les Comedias Bárbaras de Valle-Inclán. Ara ens porta un espectacle del que també és autor, i aquí potser és on comencen les pegues, ja que el text té diversos i variats problemes: un desenvolupament poc afortunat, un missatge polític confús, uns monòlegs excessivament literaris, etc. L’única trama que funciona és la de l’evolució artística de la protagonista, tot i que és insuficient perquè s’aguanti un espectacle que té, suposadament, altres pretensions. Però malgrat tot això, la Machi defensa com ningú la proposta, el text i el personatge de monja pintora. La seva facilitat per dir frases impossibles i per fer creïble qualsevol situació són suficients com per aconseguir un altre treball destacable i ple de matisos. En aquest sentit, les escenes de les possessions són realment divertides, i el desenvolupament del seu rol resulta notable i engrescador. Llàstima de text, llàstima de no haver aprofitat millor una premissa realment interessant, i llàstima de no haver-li donat a l’actriu un vehicle més potent i amb més substància.
Enllaç copiat!