Dir que Carmen Machi és una actriu tot terreny i una bèstia escènica no és cap secret, cosa que hem pogut comprovar en les nombroses visites que ha fet l’actriu madrilenya a la nostra ciutat. Amb aquesta obra, ho torna a demostrar, arribant fins al punt que ella es converteix en la seva ànima i aconsegueix salvar un text que acaba resultant poc sòlid. En aquest sentit, la idea de partida esdevé molt interessant, aconseguint trobar un filó suggerent que atrapa a l’espectador. Així, la primera part de l’obra està farcida de bones idees, trobant-nos amb una proposta que planteja interessants reflexions al voltant de la política, la cultura i la psicologia social. Malauradament, el desenvolupament d’aquestes idees, al fusionar-se amb la trama, no està a la seva alçada i la història acaba perdent el rumb, empanyant-se amb un to desafortunat que obliga a un tipus d’actuació poc encertada i fent oblidar la part positiva de l’inici. No hi ha dubte que, amb el camí triat farcit d’escenes histriòniques, es pretén buscar la reflexió sobre els temes plantejats, però trobo que no resulta la forma més adequada de fer-ho i que tampoc s’acaba de trobar el to adequat dins del conjunt de l’obra, tant a nivell de direcció com de text. Realment, és una llàstima perquè l’obra té un gran potencial i compta amb un començament molt encertat, però, com diem, aquesta s’acaba per perdre en les seves pròpies idees i no acaba de trobar el seu to. Malgrat això, l’obra permet passar una estona agradable, gràcies sobretot a Machi, però al sortir sents un regust amarg dins teu, de decepció, el qual s’ha anat elaborant lentament a mesura que avançava l’espectacle.
Enllaç copiat!