Banlieu és una paraula francesa que serveix per definir l’extraradi o la perifèria de les grans ciutats. I si Àlex Ollé ha decidit actualitzar el drama de Rodolfo i Mimí i portar-lo al segle XXI estava clar que havia de canviar la ubicació, perquè Montmartre no és precisament un barri que puguin permetre’s els artistes bohemis. El canvi d’època, tot s’ha de dir, funciona força bé. Sempre hi ha el difícil encaix amb el que es diu i amb parts de l’argument -avui en dia no concebem un enamorament instantani com el de la parella protagonista- però en general el resultat és plausible.
El primer i l’últim acte, amb l’eixam de pisos al fons, funcionen com hauria de ser. L’escenografia d’Alfons Flores, que no amaga l’estructura ni l’engany visual, acaba essent molt efectiva gràcies al magnífic treball d’il·luminació d’Urs Schönebaum. Però, de totes formes, és el segon acte el que crida més l’atenció, com ja és habitual en aquesta òpera. El mercat de Nadal (amb els seus manteros i les seves paradetes de mercat ambulant), la construcció del Cafè Momus, la banda de majorettes, el venedor de globus amb gorra de Pare Nöel, etc… Tot suma per generar l’ambient festiu i bulliciós que perseguia Puccini. Fins i tot l’estructura horitzontal i atapeïda del Cafè ens pot recordar les escenes corals d’algunes pel·lícules de Blake Edwards… El resultat, efectiu i màgic. Sobretot quan sona els vals de Musetta i el teatre sencer es transforma per la música del gran compositor italià.
En el torn que em va tocar, Giorgio Berrugui i Maria Teresa Leva van assumir els rols principals. Ell va anar guanyant a mesura que avançava la peça, mentre que ella es va mostrar més segura en tot moment i va destacar principalment en els solos. Tots els amics de Rodolfo van tenir un resultat més que correcte, i Katerina Tretyakova va ser la Musetta que tots esperàvem. El final del segon acte va ser d’ella, com era d’esperar.