He sortit fascinada de “La bona persona de Sezuan”. Fascinada per la posada en escena, per la il·luminació, per la música, per les interpretacions, les coreografies, per la fotografia escènica, pels efectes especials,… perquè tot i que l’Oriol Broggi ha estat fidel al text de Bertold Brecht, amb tot aquest desplegament de recursos escènics, tan meravellosos, ha aconseguit encara fer més bella aquesta història.
A “La bona persona de Sezuan” se’ns plateja la dificultat que comporta ser una bona persona. Es tracta d’una faula que ens mostra com una noia, la Xen Te, davant el compromís adquirit als Tres Déus de ser una bona persona, i per tal de defensar-se de l’agressivitat del món i de la gent que la rodeja, acaba tenint la necessitat transformar-se en un altra persona, per això crea al seu cosí Xui Ta , un personatge amb un caràcter contrari al seu, que li servirà d’escut, i de defensa davant de tot allò, i aquells que l’oprimeixen.
“Si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones”
Llavors…quina de les dues personalitats és la real?
Fins on han d’arribar les bones intencions? Quins són els límits?
Existeix realment la bondat?