“La bufanda” és la demostració que la combinació de dansa i teatre, cos i veu es complementen de tal manera que la història adquireix una altra dimensió, més real, més propera i també més profunda. La idea i la interpretació són d’Oriol Roca. La bufanda és un element que ens abriga i ens conforta però també ens pot escanyar i destruir. És un bonic símil sobre l’amor.
Oriol Roca parla amb els ulls, amb els peus, amb tot el cos i ens parla d’una història, de la seva història, de trobades i pèrdues, d’amor i oblit. És l’expressió dels sentiments, de l’emoció, de la sorpresa, del dolor i del patiment. Tot està teixit amb un sentit molt fi de l’humor i una connexió amb el públic que resulta més propera en aquest espai íntim i màgic de la Badabadoc.
Fa servir pocs elements però molt visuals com la sorra que dona molt de joc a una de les escenes. Amb un disseny molt especial, Llorenç Parra realça amb els llums, la dansa tràgica de dolor i desesperació on l’actor cau, es barreja i es fon amb la terra.
Com la Sol Picó amb les plomes, Oriol Roca juga amb una o varies cadires a l’escenari com una prolongació de la seva excel·lent expressió corporal.
No necessita veu en off per imaginar-nos el segon personatge. És allà i ens fa partícips de la seva presència. Oriol Roca ho és tot, el present, el passat i la manera de resoldre el seu dolor.
Un bombó d’obra que no es pot perdre. Ahir van estrenar. Li augurem una llarga vida.
