Desconec quin va ser l’origen principal d’aquest espectacle, però estic quasi convençut que va ser l’amor cap a un estil musical que va fer furor a la dècada dels seixanta: la bossa nova. José Luis Sánchez, autor i un dels protagonistes de la peça, es posa en la pell de Vinicius de Moraes per explicar la relació que va tenir amb la jove Nelita Abreu Rocha. Segons es diu a l’obra, Nelita va ser la secreta inspiració de la famosa Garota de Ipaema i també un dels molts amors que De Moraes va tenir en aquella època. Estant encara casat va conèixer a aquesta noia trenta any més jove que ell, i després de diversos intents per casar-s’hi va acabar fugint amb ella a Europa.
Assumpta Serna interpreta a una Nelita madura, que a causa del seu caràcter reivindicatiu i polèmic acaba en una comissaria de Rio de Janeiro i és interrogada per un comissari que aquí té la fesomia de Toni Sevilla. La resta de l’obra són els records de l’època en que es van crear les romàntiques cançons d’Antonio Carlos Jobim amb De Moraes, i és justament aquí on tenim l’excusa per transformar l’espectacle en un petit musical. Un musical que no s’atreveix a agafar excessiu protagonisme, però que aconsegueix bons moments… com ara el de Samba en preludio, potser una de les millors i més sentides peces del repertori.
Crec que l’espectacle hagués guanyat en una versió més íntima, i potser no tan ambiciosa. Es volen explicar moltes coses, i amb molt detall, oblidant que a vegades la música ho explicat tot molt més fàcilment. A més, l’escenari de l’Aquitània encorseta l’acció per a un total de vuit intèrprets, entre actors, músics i cantants. Sigui com sigui, la nostàlgia per la bossa nova queda totalment palesa, i els aficionats al gènere segur que viuran una vetllada més que agradable.