El teló puja lentament i ens situem en un menjador luxós, de casa bona, amb el quadre “Cérvol assetjat per una gossada“, de Paul de Vos, al fons del saló. Els finestrals estan oberts i el voleiar de les cortines ens demostra que fora hi bufa el vent. Tot plegat té un aire misteriós que hipnotitza, que subjuga. Tenim la intuïció que alguna cosa dolenta ha passat o està a punt de passar, com si una profecia hagués travessat l’escenari com un fantasma. Després d’aquest interessant inici, la trama enfila cap a aquest camí i ens presenta una història en la que la peça central -un personatge absent- ha desaparegut. L’estructura d’una família sencera es ressentirà d’aquesta pèrdua, fent que a partir d’aquell moment tots els seus integrants emprenguin un camí de recerca tan perillós com autodestructiu.
A moments, aquesta obra ens remet a narratives cinematogràfiques que també es capbussaven en el misteri de les relacions familiars i en viatges iniciàtics perillosos. Veient-la m’han vingut al cap Teorema, de Passolini, Eyes Wide Shut, de Kubrick o El sacrifici d’un cérvol sagrat, de Lanthimos. Tots ells exemples de desintegracions familiars que sovint s’acompanyaven d’una estètica molt concreta. El problema de La casa del dolor és que potser no sap deslliurar-se de l’esteticisme de la proposta -una excelent escenografia de Max Glaenzel– i presenta uns conflictes que acaben resultant ampul·losos, amb una pretesa càrrega de profunditat que li acaba anant en contra. Els diàlegs no resulten del tot creïbles i els personatges deambulen com ànimes en pena per escenaris cada cop més abstractes.
Víctor Sánchez Rodríguez, director i autor del text, s’esforça per fer arribar la seva proposta amb tots els recursos que té a l’abast: pinzellades de cabaret, escenes oníriques, algun número musical… Un treball interessant, però un pèl erràtic, que tampoc acaba de trobar l’encert en la part interpretativa. En definitiva, un espectacle que ho tenia tot per ser un dels grans muntatges de la temporada al TNC però que s’ha quedat en un intent… cosa que també té el seu mèrit i mereix tots els respectes.