Una casa tancada en un estiu molt calorós. Comença el dol pel pare mort i el tancament de cinc dones joves que, per respecte a la tradició, s’hauran de mantenir així durant el temps que marca la societat tancada i retrògrada de l’època.
Amb una personalitat molt diferent les unes de les altres, totes tenen el desig de poder sortir d’aquelles quatre parets, més aviat que tard, però que al mateix temps han de vigilar per por a les llengües dels veïns, aquelles que poden fer-les caure en desgràcia socialment i marcar-les de per vida. Es deleixen per casar-se, no pel fet d’estar enamorades, sinó per poder sortir de la vida que les oprimeix i les deixa sense alè. I així, es va desgranant aquesta obra basada en el text original de Federico García Lorca.
Paula Errando, directora de la producció, situa la narració als anys noranta, imaginari de la seva adolescència, per donar-li una visió més propera, però sense arribar al món globalitzat actual que podria fer grinyolar algunes de les escenes. Vestimenta i ambientació musical que fan somriure i recordar a més d’una espectadora, que la fan connectar amb la història que s’està narrant.
L’obra aconsegueix transmetre l’esperit de les paraules de Lorca, aquell sentir de l’època que removia les entranyes i feia de l’amor i la passió el que movia a cada persona. I que encara ho fa. Directe, fresca i també divertida, el públic –més aviat jove- se sorprèn d’algunes de les sortides que tenen les germanes i s’apropa a un text, que potser desconeixia, amb una mirada diferent.
Gran treball de les actrius a escena, amb la sorpresa d’Alba Sáez, que dóna vida a Martirio, i que interpel·la d’una manera molt real a l’espectadora durant tot l’espectacle. El seu personatge crea un vincle còmplice amb qui seu a la butaca, i té molt a veure amb la seva interpretació.
Amb escenes de tensió, amb somriures que s’escapen durant alguns diàlegs i amb el cor encongit per moments, ja que algunes de les ferides que s’expliquen continuen produint-se en la societat actual.
