D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter, un dels més influents dramaturgs moderns britànics, s’ha anat convertint, a poc a poc, en un habitual de la nostra cartellera. Recentment, hem pogut veure diferents posades en escena d’obres seves tan interessants com Terra de ningú, L’encarregat o Vells temps. El que hem après, arribats a aquest punt, tant les companyies, com el públic i la premsa especialitzada és que no es tracta pas d’un autor fàcil. La grandesa de Pinter es troba en tot allò que les seves històries no diuen de forma explícita: en les insinuacions, els silencis i el seu joc de veritats, mentides i aparences. La col·lecció és, en aquest sentit, un text molt representatiu de la seva obra, on marquen la pauta les seves frases inacabades, les pauses constants i una temàtica incòmoda d’infidelitats, secrets i parelles en crisi. La direcció d’Albert Pla és, formalment, precisa i dinàmica i, sobretot, aconsegueix l’atmosfera tèrbola que el relat demana. Malauradament, el repte d’omplir de contingut el subtext de la proposta s’assoleix només en part. En diverses ocasions, trobem que els actors reaccionen de forma aleatòria o confusa a situacions que podrien haver-se treballat de forma més definida. En qualsevol cas, només l’intent ja resulta prou estimulant i, a vegades, val més la pena córrer un risc amb un Pinter que escollir escriptors més amables que, un cop representats, potser no ens aporten tant.
Enllaç copiat!