Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys, durant la guerra civil, va caure una bomba a casa seva, i la va desfigurar la cara. Hi ha una frase que em va quedar gravada: “la persona que ha viscut una guerra, no ho oblida mai; les ferides de guerra són de molts tipus i molt duradores”.
Nadia va estar molt temps a l’hospital, durant el qual la seva mare li va explicar molts contes. Contes que ha recollit en un llibre, titulat Contes que em van curar que vaig comprar només sortir de la sala.
Mentre va estar a l’hospital li van fer unes 14 operacions.
La guerra va acabar, però a les hores es va instaurar el règim talibà. La Nadia tenia 11 anys, era noia i aquell règim no permetia a les dones treballar, així que després de la mort del seu germà i els problemes de salut del seu pare, va decidir que l’única manera de tirar endavant era fer-se passar per un noi. Tal com ens va dir ella: “Vaig haver de triar entre el burca i el turbant”.
Va viure amb un nom que no era el seu durant 10 anys!, si crec recordar bé, era alguna cosa semblant a Esbarai.
La seva vida va ser molt dura, escoltar-la mentre ho explica em va impressionar molt. Ella ens explica que per a ella la vida significava ser lliure. Mentre va ser noi va poder treballar, fer negocis i estudiar. Va haver de patir molt de ser descoberta, va haver de pensar i reaccionar com un home. Va aprendre a disparar, a dir floretes a les noies. Va dissimular els canvis en el seu cos i pintar-se ombres simulant el creixement de pèl facial. Va haver d’estimar en secret a un home.
Passat el temps, va viatjar a Barcelona de la mà de l’associació Ashda, per fer-se un seguit d’operacions per reconstruir el seu rostre. Fa 8 anys que viu a Badalona i fa el que sempre ha volgut: estudiar i formar-se per poder ajudar el seu país. “La fe és important, però ho és molt més si es basa en el coneixement”, ens explica recordant que els talibans prefereixen la ignorància del poble per poder mantenir el seu domini opressiu.
La família d’acollida van explicar que va trigar molts anys a llençar la roba d’home que portava dins d’un coixí. Ara ja no té por de mostrar la seva cara. Ara vol explicar al món la seva història. No vol que li tinguem pena, tan sols vol compartir amb tots nosaltres el seu secret.
Actualment parla en dari, català, anglès, paixtu i castellà.
Vaig sortir molt impactada i commoguda. Per a ella explicar la seva intimitat ha estat difícil i dolorós, perquè partien del dolor.
La seva història és una d’entre moltes, una realitat que és necessària que la gent sàpiga, per poder comprendre.
“Havia sobreviscut, i a partir d’aquell instant, sobreviuria sempre”.