Hi ha qui diu que La Cubana es repeteix i que fa anys que representa el mateix espectacle. També hi ha els que pensen que ja han esgotat la fórmula o que el seu estil ha quedat antiquat, passat de moda. Jo sóc, en canvi, dels que opinen tot el contrari. Penso que La Cubana és un estil en si mateix, un subgènere que ha creat escola i del que hem de donar gràcies que s’hagi creat aquí, tant a prop nostre. Amb la fantàstica exposició commemorativa que es va veure l’any passat a Sitges ja et podies fer la idea de que tot sorgeix d’una ferma voluntat d’entretenir, de transcendir el teatre popular i de carrer, de furgar en les misèries i peculiaritats de la nostra societat d’una forma sana i sobretot divertida. Uns pilars fonamentals per aixecar una maquinària que funciona per si sola. Això sí, amb l’ajuda de grans professionals i col·laboradors habituals: Jordi Milán (direcció), Joan Vives (composició), Cristina López (vestuari), els germans Castells (escenografia), etc.
Adéu, Arturo comença quasi com una revista, amb una llarga desfilada de personatges que venen a oferir els seus respectes a l’artista Arturo Cirera Mompou. Els números còmics van alternant-se amb números musicals, passant de l’òpera a la cançó mexicana, cubana o al ball escocès. Un cop acabat el funeral, però, l’obra continua… i aquest cop ens acostem més a Campanades de boda, amb el seu particular sainet sobre les trifulgues familiars entorn una herència. Dues parts ben diferenciades per donar cabuda a tot allò que el públic espera de La Cubana.
És possible que les dues parts quedin un pèl descompensades, o que algunes escenes s’allarguin excessivament, sense un objectiu massa concret. Però està clar que els espectacles d’aquesta companyia no es poden analitzar des d’un punt de vista estructural ni se’ls hi pot exigir una coherència global. Obeeixen a altres criteris, més propers al teatre de carrer i a la performance. En aquest sentit, no hi ha qui els guanyi. El seu teatre tindrà arguments senzills, objectius molt simples, però des de que comença la funció fins que acaba no deixen de passar coses a l’escenari i el públic en forma pat des d’abans d’entrar al teatre. La Cubana mai oblida al públic ni el deixa ni un sol minut de banda, i això sempre s’agraeix.