Desempolsegant clàssics

La Dama de les Camèlies

La Dama de les Camèlies
10/05/2014

Moltes de les obres teatrals, novel·les o narracions del segle XIX han envellit malament, o ens han arribat envoltades d’un tuf de naftalina i perfum antic. Potser pel mal ús que d’elles se’n va fer en el segle XX, potser per l’immobilisme al que les van sotmetre les versions operístiques… Però si les despullem d’artificis o anacronismes, la paraula nua es defensa per si sola i encara fa arribar històries, personatges i relacions humanes prou interessants. El que han fet a La Seca amb La Dama de les Camèlies, una peça que semblava més de museu que de teatre, és realment digne d’admirar. Desafiant modes, i sense cap mena de complexe, Hermann Bonnin (direcció) i Sabine Dufrenoy (dramatúrgia) han fet una versió minimalista de la novel·la de Dumas fill, i potser sense pretendre-ho -o potser sí- han posat davant de l’espectador un mirall que li retorna imatges deformades, però reconeixibles, de la societat actual.

Pel que fa a la Margarida Gautier de Nausicaa Bonnín, hi haurà opinions enfrontades. Personalment, darrera d’alguns tics i alguns posats excessivament impostats hi he vist veritat, i sobretot hi he vist esforç. Un treball enorme que Nausicaa salva amb valentia i entusiasme, al costat d’un repartiment molt encertat del que en destaca amb llum pròpia una encertadíssima Montse Guallar.

← Tornar a La Dama de les Camèlies

Enllaç copiat!