El realisme va ser un corrent artístic de mitjans del segle XIX que va suposar tota una ruptura formal i estètica amb la grandiloqüència del romanticisme. En literatura, La dama de les camèlies (1848) es considera una de les primeres novel·les que van formar part d’aquesta transició. Inspirada en un fet real, l’obra d’Alexandre Dumas (fill) no era una història fàcil de traslladar a escena, com passa amb gairebé qualsevol text narratiu. Malgrat això, l’adaptació de Sabine Dufrenoy ha aconseguit respectar l’esperit del material original sense que la posada en escena (amb direcció de Hermann Bonnín) es vegi afectada de manca de teatralitat. El gran drama de Marguerite Gautier (interpretada per Nausicaa Bonnín), jove cortesana de París paradigma de les contradiccions de la nova burgesia de l’època, se’ns presenta com a una crònica coral i plena de força, on tots els actors (esplèndid repartiment) posen de la seva part. Les coreografies i les composicions visuals estan molt aconseguides així com l’elegant estètica (entre clàssica i atemporal) que dóna un aire d’universalitat molt apropiat pel tema. Resulta sorprenent com la crítica als valors morals i socials del moment encara tenen vigència avui en dia i sembla que tot l’equip d’aquesta producció ho ha tingut present. Per últim, ressaltar l’efectiva senzillesa de la il·luminació, capaç d’evocar tot tipus d’atmosferes emocionals sense recórrer a cap mena d’artifici. En resum, l’espectacle és com un mecanisme sensual i melancòlic on totes les peces funcionen; una bella il·lustració del patiment de les dones en la seva lluita per la llibertat en un sentit ampli.
Enllaç copiat!