Posar en escena una història en temps real on l’acció es centra, en quasi tot l’espectacle, en la paraula, és tot un repte. La clau que això funcioni a la perfecció, i que atrapi a l’espectador allunyant-lo de mirar el rellotge o de moure’s de la seva cadira, és la gran qualitat del text, dels seus actors i de la seva direcció.
Ens trobem segurament amb un dels grans texts de Jordi Casanovas. Un diàleg, de 80 minuts, que desgrana, a poc a poc, les misèries que amaga una parella recentment separada. Pere Riera proposa un ritme controladíssim, accions i emocions contingudes que inquieten a l’espectador fins arribar a un gran esclat final.
Laia Marull i Pablo Derqui són capaços de crear, amb la seva tècnica i virtuosisme, un ambient íntim, que ens incomoda i ens fa pensar que som uns autèntics intrusos en la vida dels altres.
Marull té aquesta sorprenent capacitat de mostrar la debilitat de forma llargament sostinguda, i generar girs d’enorme fortalesa. La versatilitat de Derqui aconsegueix crear un personatge ambigu del tot creïble, que van de la simpatia i la formalitat fins a la més profunda i inquietant obscuritat.
I per últim, diré que aquest espectacle m’ha fet recordar diversos treballs cinemtogràfic de Ingmar Bergman, on aprofundeix en les misèries del matrimoni i de les relacions humanes, i també de Michael Haneke, pel seu realisme cru, que expressa a la perfecció la violència física i emocional que són capaces d’exercir les persones en els seus contextos més íntims.