Vaig sortir bastant fascinada d’aquesta funció, a la qual m’hi vaig acostar gràcies als potents noms que li donen vida, encara que això no sempre és garantia d’èxit. Un matrimoni en procés de separació dóna peu a moltes possibles històries de les quals els dramaturgs podrien escriure infinites versions, però Jordi Casanovas planta a l’escenari un text dur, sí, amb la intenció de no deixar-te indiferent, i ho aconsegueix. La dansa de la venjança és un duel de paraula entre dos actors que juguen a destruir-se mútuament, no hi ha guanyadors, ni culpables, només vençuts.
Un text molt atractiu i que permet al Pablo Derqui lluir la seva ja característica capacitat d’atrapar a l’espectador amb la seva força, i, no cal dir-ho, gaudir també d’una enorme Laia Marull.
Aneu-hi, perquè la regirada d’estómac que planteja Casanovas al desenllaç, és imprescindible.