La dansa de la venjança és una d’aquelles obres de teatre que, des del plantejament inicial, tracta d’incomodar al públic mostrant els aspectes més foscos, durs i tristos de la societat. En el cas de l’obra satisfactòriament dirigida per Pere Riera, en base a un text del ja consolidat Jordi Casanovas, el públic assisteix a una emulació d’aquells problemes que es desprenen d’una relació tòxica, d’un divorci basat en la incomprensió i les represes.
La immersió del públic és afavorida per la contemporaneïtat del text, que provoca que l’espectador pugui veure rutines, comentaris o actituds que no són fictícies, que pot haver presenciat fàcilment a la seva vida. A més, la disposició de l’escenari (central, rodejat de públic per ambdues bandes) també provoca en l’espectador una sensació de participació en forma de testimoni. El públic com a testimoni d’allò tòxic, d’allò dolorós, a la ficció i a una realitat a la qual fàcilment transporta el text.
La posada en escena, estàtica (potser massa), presenta el sobri interior d’una habitació d’una casa a la qual es troben la parella divorciada que interpreten la Laia Marull i el Pablo Derqui. Amb aquests ingredients, la representació es mostra autosuficient per transformar una trobada inicialment tensa (degut al divorci) en una escena dolorosa, tràgica, que mostra els límits de l’amor dolorós, que fereix la parella i tots aquells que l’envolten (el seu fill, els amics que tracten d’avisar d’allò anormal dins una relació…).
L’actuació de l’elenc es destacable, ja que desprèn una passió, un dolor i una energia sobrecollidora que fa que el públic empatitzi amb el desenvolupament dels esdeveniments i amb el desenllaç dels mateixos. A la vegada, la direcció és eficaç, ja que recursos escenogràfics, objectes, etc. s’integren de manera encertada per augmentar el component dramàtic de l’obra fins arribar al clímax. Tot i això, l’evolució de l’acció és una mica lenta, dilatada. És cert que passar d’una trobada irrellevant a una discussió tan apassionada com la que acaba representant l’obra no es pot donar en un tres i no res; però en aquest cas hi ha moments en els que l’evolució dramàtica es fa una mica lenta.
La dansa de la venjança és una tragèdia que esgarrifa el públic per la quotidianitat de les seves escenes, dels seus diàlegs, dels retrets i comentaris que s’escolten a diari a la societat en la que viu. El públic, per tant, assisteix a una representació en la que es criden i denuncien unes actituds i realitats que li resulten doloroses i molt incòmodes degut a la seva veracitat. El públic presencia la realitat de l’amor tòxic, de la venjança sentimental: es tracta d’una obra amb mínimes errades però amb uns encerts molt clars i destacables.