Fa vint o trenta anys, quan pensaves en dramaturgs catalans a tothom li venia el cap el nom de Benet i Jornet. Era pràcticament l’únic autor conegut -no l’únic que escrivia, naturalment-, però és que en aquella època s’estrenava poc teatre autòcton. Ara, passats els anys, el panorama ha canviat substancialment i per a l’estrena d’una sala s’escull una peça d’aquest autor tan nostrat. És cert que el 2016 ha estat un un any d’homenatges encoberts a aquesta figura rellevant de la nostra dramatúrgia, però no deixa de ser curiós que una de les escollides fos una peça curta de l’any 1974. Un cop vista, m’adono que és una opció del tot encertada, tant per inaugurar la nova Beckett com per fer un tribut a Josep Maria Benet, ja que l’obra és un cant a la imaginació, a la llibertat i al teatre en general.
La versió que n’ha fet Oriol Broggi destaca més per l’embolcall estètic que per l’aprofundiment en els temes claus de la peça. Crec que, en part, no s’aconsegueix per un repartiment irregular i per un excés de pirotècnia. Però s’ha de reconèixer que Broggi té gust i sap utilitzar com ningú els recursos teatrals més senzills. Dit això, cal destacar escenes bellíssimes, com la del final… que emociona per la seva simplicitat i la seva honradesa.