La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta un dels grans clàssics de Lope de Vega, i ho fa de la mà de Lluís Homar, que aquest cop actua i dirigeix. Si l’any passat ens portaven un drama tan peculiar com Lo fingido verdadero, també de Lope, aquest cop li toca el torn a una de les comèdies més clàssiques i conegudes del dramaturg. Una comèdia d’embolics frenètica i quasi fundacional, amb tot el que li escau: malentesos, canvis d’identitat, confusions, travestisme, etc. Una peça amb versos extraordinaris i sentències d’aquelles que encara serveixen a dia d’avui.
Homar ha optat per modernitzar la peça a base de crear una mena d’assaig obert (tècnics i apuntadors passegen per l’escena), amb un vestuari anacrònic, una banda que toca de tant en tant i un enorme cartell de neó que posa HOPE, així en anglès… sense cap mena de vergonya. Una sèrie de recursos que lluny d’aportar novetat acaben resultant absolutament previsibles i una mica gastats. Tot i així, no es pot objectar res a la forma de dir el vers, a les interpretacions de quasi tot el repartiment i a la manera en que el director aconsegueix dotar de ritme a més de dues hores (seguides) d’embolics sense fre. Un reconeixement a part mereixen el mateix Homar i Montse Díez, responsables de dos dels papers veterans de la funció. Tot un encert.
