Sempre és un luxe gaudir d’una companyia amb mitjans, tant materials com de tècnica, com és la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, perquè ja de partida, saps que qui ha estat triat i triada per formar part de la mateixa té un talent i una disciplina que ben dirigida, pot donar molt de si mateix. I així succeeix amb La discreta enamorada, de la mà de Lluís Homar, del qual també podem gaudir en escena. La companyia ens presenta una versió al més pur estil Segle d’Or (amb els seus apuntadors, amb regiduría per l’escenari…), però amb el toc personal d’aquesta jove companyia, que afegeix llums de neó, música en directe i un vestuari que em va semblar tot un encert, donant-li un toc poètic al que ja de per si mateix és una obra en vers.
L’elenc, en format bastant coral (els i les artistes que tenen papers amb text, perquè hi ha diversos d’ells que només tenen alguns moments de cant o de tocar algun instrument), està a l’alçada del text i sobretot a l’alçada del vers. No és gens fàcil recitar un text així, fer-lo amè, que arribi i que sigui comprensible. I les riallades no deixaven de sonar al pati de butaques. Malgrat ser una obra bastant llarga, no es fa pesada en cap moment, ja que té gran dinamisme i utilitzen molt bé tots els recursos que estan al seu abast. Esment especial també mereix l’escenografia, senzilla, amb un teatre que poguéssim pensar que està “a mig fer”, com si encara ens mostressin assajos, però que és molt efectiva.
Era la primera vegada que gaudia d’un clàssic de Lope versionat per la Jove de Teatre Clàssic i m’han sorprès gratament, per repetir!
