Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A la dona del 600 Pere Riera explica històries familiars, relacions diverses, reaccions divertides i també dramàtiques, i ens adonem de les coincidències. “Fer-se gran és una enganyifa!!” diu un dels progenitors de dues filles que no coincideixen en quin és el sentit comú que cal aplicar en cada cas. En l’atenció als pares, però també a elles mateixes. Superba la interpretació de Jordi Banacolocha!!! És d’aquelles, com m’havia passat tantes vegades amb la Lizaran, que no distingeixes si el que diu és d’ell o de l’autor. El text li entra en ell com un mitjó ajustat al peu. I cada cop que és en escena, tant si és drama com comèdia, et porta pel camí de les emocions del personatge, i t’hi trobes al seu costat amb tanta veritat. Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Rosa Vila i Pep Planes viatgen amb ell, dins i fora del 600 que construeix ell. Un 600 que és joia i tristesa, vida i mort, família i soledat. “La vida és un centrifugat que no para mai” i la història gira rodona com un confit, i t’atrapa des de l’inici, i hi entres (malgrat la mala salut de tants espectadors) i et deixes conduir fins el final, quan veus que feia temps que no veies un text dramàtic tant ben construït. Cinc vides que expliquen que els cal un xic més de convivència, i un xic més de mirar-se al ulls, demanar perdó i estimar-se de debó. Una bona història, bons actors i bona dramatúrgia.
Carme Canet i Capeta