Pot semblar un espectacle qualsevol a simple vista, depenent dels prejudicis que tingui cadascú, però el fet és que La dona del 600 és una proposta atípica per la nostra cartellera. La barreja de comèdia i drama on les emocions dels personatges són el veritable motor de la història és molt habitual en el cinema actual però no tant en el teatre que ens envolta. Les comèdies que es programen de forma més habitual són molt histriòniques o busquen ser trencadores, els drames tendeixen a la densitat, la tragèdia o, molt sovint, al pamfletarisme polític. En aquest cas, Pere Riera ha fet una més que agradable aposta per l’amabilitat, amb una premissa senzilla, cuidant amb molt de respecte la seva creació i dotant-la de nostàlgia i molt d’encant. El més destacable, per tant, és aquest equilibri tan natural entre el riure i la tristesa que transmet la peça que, a partir de la reconstrucció d’un cotxe, ens parla de conflictes familiars, sentimentals i del dolor de perdre un ésser estimat. El repartiment complet fa un treball magnífic, ple de naturalitat, carisma i tendresa, destacant una pletòrica Àngels Gonyalons que mai ens deixarà de sorprendre. En definitiva, es tracta d’un muntatge entretingut, que fa un valor de la seva senzillesa i originalitat (el 600 en escena arriba a ser un personatge més). Potser l’únic retret que li podríem fer és una durada un pèl llarga però que, en tot cas, queda compensada per una emotivitat molt efectiva i gens lacrimògena.
Enllaç copiat!