L’ Àurea Márquez interpreta magistralment la Raquel, una veïna de l’ escala que mai no es relaciona. És un personatge estrany, sempre distant, enfurismada en les seves coses, un ésser sense interès.
Avui hi ha reunió d’escala i paradoxalment s’ha ben plantat enmig del vestíbul aprofitant la ocasió, per demanar-los un favor en un darrer intent d’ ajut desesperat.
El seu discurs és neguitós, ple de daltabaixos emocionals, conscient que el que els ha de dir no és fàcil d’explicar i encara menys d’entendre.
L’obra treu a la palestra la injustícia en què es tracten les malalties mentals, la manca de recursos sanitaris i la minsa professionalitat que hi comporta. I ens emmiralla amb una societat que jutja constantment el comportament dels altres sense més.
El personatge va agafant cos a mesura que es desenvolupa la acció. L’ Àurea omple l’escenari únicament amb la seva presencia entonant un monòleg d’ hora i escaig que se’ns antulla cru i directe. L’escenografia és ella i el seu patiment i a voltes unes diapositives d’un noi de 22 anys que es passa els dies tirat al llit o davant el televisor amb la mirada perduda.
I de sobte et trobes immers en la reunió i en el discurs, atònita, compadint-te de la veïna apàtica de qui amb prou feines sabies fa poc més de mitja hora… i entens la magnitud de la tragèdia en que conviu. I surts de la funció amb un mix de pensaments que et ballen i et bullen pel cap, amb la ràbia i la tristor d’ anar massa a la nostra i molt poc a la dels altres.
Ivan Benet dirigeix una història creada pel Víctor Borràs engendrada per a mobilitzar consciencies. I ho fa.
L’obra es representa aquests dies a l’ Espai Texas.