Projecte Ingenu presenta aquesta obra basada en la idea desmitificadora de “Don Juan” de Josep Palau i Fabre escrita al 1976 en un moment en el que la repressió i la ideologia catòlico- franquista imperant mantenia els privilegis masculins i en justificava els trets més perversos. Palau i Fabre fa cinc versions diferents i de la fusió dels cinc textos, Anna Maria Ricart en fa una adaptació absolutament fidel als diàlegs. Marc Chornet n’és el director i tots dos converteixen el Don Juan (Xavier Torra) en una dona, Joana (Roser Tàpias). La idea principal és veure què podria passar si la seductora, llibertina i frívola fos la dona. Evidentment la resposta no és difícil d’endevinar. La mirada dels escriptors sobre els llibertins de la història sempre ha esta benèvola. Juan Tenorio, ajudat per Doña Inés es penedeix de la seva vida i retroba amb ella el perdó en el més enllà. Giovanni Casanova, seductor i assassí com el Tenorio, és un llibertí il·lustrat que al final de la seva vida diu: “he viscut como un filòsof i moro com un cristià”. El Don Juan de Palau i Fabre ja fa un petit esforç d’introspecció i, davant de la seva insatisfacció personal i la recerca infructuosa d’un amor absolut, recorre al psicoanàlisi per demanar ajuda. La Joana no té dret al psicoanàlisis. Podria haver-la jutjat un tribunal actual però Marc Chornet, fugint de possibles similituds, prefereix presentar un judici satànic per a poder-la condemnar a un amor únic i etern.
L’obra comença amb la canzonetta nocturna “Deh vieni allà finestra” de Don Giovanni de Mozart cantada a cor per tots els actors/actrius des del camerino. Molt encertada també la introducció del duettino “Là ci darem la mano” en el moment en el que la noia de 16 anys (Cristina López) seduïda per Don Juan s’entrega a ell com la núvia Zerlina de Mozart.
El més original de la Dona Pantera és la posada en escena. És arriscada, moderna i atractiva. Un escenari allargat amb espectadors a banda i banda. Dues pantalles a ambdós costats que van reproduint en diferents plans el que està succeint a l’escenari i gravat per dos dels mateixos actors o actrius. Apareixen aleatòriament escenes de la Dona Pantera, la pel·lícula de Jacques Tourneur gravada a l’any 1942. La idea de Projecte Ingenu era donar llibertat a l’espectador per mirar on vulgui. El resultat és un gran desconcert i un esforç innecessari per l’espectador. No ens volem perdre res i mirem constantment a banda i banda per intentar descobrir nous llenguatges, captar idees que ens hagin passat desapercebudes o endevinar missatges ocults. Excessiu i aclaparador.
Amb una precisió mil·limètrica la resta d’actors i actrius: Martí Salvat, Neus Pàmies i Toni Guillemat van canviant de personatge i de paper, van apareixent a escena o al camerino mitjançant una filmació o van movent unes grans capses que serveixen d’atrezzo. Un moviment constant i una gran feina!.