Tots coneixem la història de Don Joan, l’home que desafiava els “valors” de la societat anant de flor en flor, sense cap pretensió de casar-se i assentar el cap. Deia que estava enamorat de l’amor, però que no ho estava prou de cap dona com per casar-s’hi i ser fidel. Aquest personatge sempre s’ha mostrat com un home trencador de les normes socials de la seva època, valent i desafiant. Però, i si hagués estat una dona? Se li hauria qualificat de la mateixa manera? Si traslladem la història, el personatge i la dualitat home/dona a dia d’avui, es continuaria pensant que ell és un transgressor i ella una llibertina? Ha canviat tant la visió que es té a la societat d’una mateixa actitud segons el gènere de qui la processa?
Sota aquesta premissa neix La dona pantera. La companyia Projecte Ingenu agafa el text original de Josep Palau i Fabre, que defineix a Don Joan com a “destructor d’unes determinades estructures socials encotillades” per traslladar aquesta definició a un personatge que actualment seria definit amb aquestes qualitats: la dona. Així, se’ns mostra a la primera part de l’obra el personatge de Don Joan, que es pregunta si és normal el seu comportament i acut a una consulta psicològica per esbrinar-ho; i a la segona part, descobrim a Joana, que és jutjada per comportar-se amb una llibertat “no ben entesa”.
El muntatge es caracteritza per la seva introducció d’elements audiovisuals, dues pantalles a banda i banda de l’escenari ens mostren detalls que van enregistrant amb càmeres de vídeo els mateixos actors que estan a escena. L’obra, que comença abans d’entrar a l’escenari, intenta ser una mostra de l’actualitat, on encara hi ha pensaments retrògrades i censuradors. Tot i això, i encara que la idea i la seva projecció és molt interessant, es perd el seu valor i la seva força mentre s’executen els 90 minuts de producció.
Pel què fa a la forma, tot i que la introducció de les càmeres i les pantalles donen un punt innovador i capta l’atenció de l’espectador per esbrinar la importància d’allò que es mostra a través d’elles, la realitat és que, amb tant de moviment i diferents focus d’atenció, l’espectador surt de la sala tenint la sensació que s’ha perdut moments o elements importants que li haurien fet veure matisos de l’obra que no ha pogut descobrir. En l’era de la multipantalla, les performances audiovisuals estan a l’ordre del dia, però s’ha de marcar bé l’objectiu de la interacció amb el públic perquè no quedi descol·locat. La resta d’elements i la posada en escena, mínima, ajuden a interioritzar el text i la situació, però queden deslluïts pel ball de mirades entre pantalla i pantalla.
Pel que fa el contingut, la part de Don Joan, tot i que interessant com es desenvolupa, s’allarga massa. Queda la sensació que hem estat més estona descobrint el seu personatge, conegut per tothom i que no necessitava tanta dedicació de minuts, en detriment del personatge femení, motiu principal de tota la producció. El paral·lelisme entre en Joan i la Joana és molt interessant, tot i que al final del text l’objectiu principal de la sinopsi de l’obra queda desvirtuada, no sé si volgudament o sense ser-ne conscients. La crida a la llibertat personal queda apagada amb una justificació final (que no desvetllaré) que acaba donant la raó a la societat estancada en una mirada acusadora i prohibitiva. I això, a mi, personalment, em decep i em molesta.