Un recorregut de silencis ens condueix fins a la paraula de Boris Vian, que pren forma en mans de Maria Velasco. El complex i profund text adaptat ens cala fins als ossos, recorrent a cada pas els principals temes de l’existencialisme: la vida (com viure-la?), La mort (com acomiadar-?) I la podridura (¿ens la mereixem?).
En un escenari marcat pels extrems, dissenyat per Marcos Carazo, els quatre protagonistes llancen explosions dels seus pensaments per cada racó, de manera que finalment queda imprès sobre el terra un preciós calidoscopi inundat pel passat, el record i l’escuma.
Miguel Ángel Altet, des d’una veu d’ultratomba interpreta un Colin d’impressió, en directa confrontació amb la plàstica Chloé interpretada per Lola Jiménez, que amb innocència i mordacitat, s’apodera de el moviment de l’obra fent-lo girar sobre l’eix del seu cos. Fabián August Bohórquez, en un to clarament patéthique que li senti realment bé, retrata la cremor d’una vida jove insatisfactòria que reprodueix la veritat de 1947 però que ha tornat com a paradigma indiscutible en la dècada que estem a punt de deixar enrere i potser per a la que ve.
El ritme marcat pel propi text es veu abraçat en tot moment per un so (Adolfo García) que uneix pràcticament tot l’espectre musical impecablement, de manera que cap moment de l’obra desentona amb l’anterior ni amb el següent.
Entrellaçant tots aquests elements, Velasco aconsegueix una obra perfectament equilibrada amb un gran impacte visual que casa amb el calat intel·lectual de el text que té entre els llavis.