Parlar de grans temes -l’exili, el racisme, la llibertat, etc.- no vol dir fer-ho des de la transcendència, l’estranyesa i l’ampul·lositat. Això sovint espanta el públic actual, i el cert és que als deus minuts de començar aquesta obra de Teatro de lo Inestable molta gent està realment perplexa. Més tard es defineixen una mica més els personatges i les històries, però no és gairebé fins al final de tot que sorgeix algun text interessant (els que interpreta l’actriu María José Guisado) i unes idees que permeten connectar amb l’espectacle. La culpa de tot això potser resideix en que l’obra s’ha creat a partir de cinc autors, un director i un coreògraf, a part d’una cantant que va una mica per lliure. Sap greu que algunes troballes, com ara l’escenografia o alguns dels monòlegs ja citats, no formin per si sols un altre espectacle… potser menys pretensiós i més “de veritat”. Un espectacle en el que potser no caldria un desgast tant gran per part de les quatre actrius però sí un intent d’esgarrapar més la pell de l’espectador, i no deixar-lo amb la mateixa sensació que tenia a l’entrar al teatre. Al final, l’única cosa que em quedarà del muntatge és una de les frases projectades, amb la que estic molt d’acord: “El drama es que no tenemos drama”.
Enllaç copiat!