És important que existeixin espectacles experimentals de creació pròpia i, fins i tot, col·lectiva per trobar nous plantejaments teatrals i noves maneres d’exposar les inquietuds de la nostra societat. El perill d’aquest tipus d’exercici, però, és no aconseguir arribar de forma global a l’espectador que, al no tenir un arc narratiu per on caminar, pot perdre més fàcilment l’interès o quedar-se només amb certs fragments. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística té, més o menys, els mateixos problemes que el seu títol: és dispersa, massa ambiciosa, vol abastar molts temes i acaba per fer-se llarga. La intenció era bona i, d’entrada, tant l’escenografia com l’espai sonor formen un perfecte embolcall pel viatge emocional que se’ns promet. Malauradament, la majoria dels textos són insubstancials, avorrits, les seqüències de moviment esgotadorament repetitives i el mateix passa amb tot el seu simbolisme: ni impacta, ni emociona, ni fa pensar. És una llàstima, ja que les actrius són bones i la cantant té una gran veu. Però, veritablement, només un dels monòlegs (el que es fa fora de l’escenari) té prou nivell per estar a l’altura de les pretensions del muntatge. No és gens fàcil parlar de temes com els límits de la llibertat, el feminisme, la infelicitat, la pròpia identitat, l’exili o el racisme perquè són complexos i es corre el risc de caure en una divagació pseudofilosòfica de grans titulars i buidor de contingut. Es valora, almenys, l’intent i la valentia, en aquest cas. Tant de bo el resultat hagués estat més encertat.
Enllaç copiat!