La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits “normals”. Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons… i ara s’enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme… va i s’enamora d’un noi normal, d’una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan servits per provocar situacions còmiques -no tantes- i, si es vol, reflexionar una miqueta sobre acceptar la diferència (vaja, sona una mica a la Jaula de las Locas). Perquè, clar, al final, qui eren els monstres? Els que vivien la seva vida amb alegria i sense fer mal a ningú -només algun ensurt- o els normals que amaguen secrets i fan servir màscares?
Òbviament, els personatges són exagerats, grotescos potser però sensibles, i aquí està el quid: al cap i a la fi, són humans i per això ens guanyen ràpid.
Interpretacions correctes, destacant, com sempre, Lydia Fayrén (Los Miserables), amb una veu de les que atrapen i Xavi Mira com el seductor, i seduït, Gómez. Música en directe (tot i que no veiem la banda), en algun moment puntual massa tova per ser els Addams (música d’Andrew Lippa, creador de la tan nyonya com emocionant John & Jen) i coreografies originals. Vestuari i maquillatge fidel a l’original.
El menys millor: el tractament “blanc” dels personatges, lluny de la foscor original i una trama que s’esgota ràpid.
El millor: tot i que força menys del que esperava, hi ha humor, blanc, verd (si, em va sorprendre) i una miqueta del negre, no està especialment dirigit al públic infantil i la famosa sintonia amb l’inconfusible espetegar de dits és contagiosa.
En resum, si ets molt, molt fan de la saga doncs el pots trobar distorsionat i edulcorat – la possible psicopatia de Miércoles aquí és més aviat un posat de rebel gòtica adolescent-. Per a la resta, una història d’amor en una família rareta que provoca somriures. Una bona estona, sense excessos.