LA FAVORITE de Gaetano Donizetti (1797-1848), és una de les primeres òperes escrites pel compositor per al públic francès, després del triomf aclaparador de l’adaptació francesa de Lucia di Lammermoor.
Òpera en quatre actes amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, que va ser estrenada el 2 de desembre del 1840 a l’Acadèmie Royale de Musique de Paris en la seva versió francesa. Al Liceu va arribar per primera vegada, en versió italiana el novembre del 1850. En 2002 es va representar al Liceu en la versió original francesa.
Una història ambientada a la Castella d’Alfons XI en el segle XIV. L’acció adaptava una obra anterior, “L’Ange de Nisida” per a la qual Donizetti havia escrit alguns fragments. El compositor va utilitzar per a aquesta òpera, fragments d’obres inacabades o d’altres ja estrenades com “Maria Stuarda”. Una obra equilibrada a mig camí entre el gust francès (amb inclusió de ballets) i el “belcanto” amb àries tant celebres com “O mon Fernand” o “Ange si pur“.
En el seu retorn al Liceu, reneix la producció del 2002 amb escenografia i vestuari de Jean-Pierre Vergier. El muntatge es va rescatar al mes de febrer llogant-lo al Maggio Musicale de Florència i actualitzant-lo amb la direcció d’escena de Derek Gimpel, donant-li més dinamisme.
LA FAVORITE narra les intrigues cortesanes d’un triangle amorós. En un convent de Galícia, el novici Fernand confessa al prior (Ante Jerkunica) el seu amor per una dama desconeguda. Ell no ho sap, però es tracta de Leonor, l’amant del rei. Abandona el convent per seguir-la.
Després de moltes vicissituds, Fernand torna triomfador de la Guerra i li demana al rei la mà de Leonor, que amenaçat per l’Església amb l’excomunicació si continua amb la seva relació amb ella, accepta de grat. Un cop celebrat el matrimoni Fernand s’assabenta de qui és ella i abandona tot per tornar al convent.
Leonor, entra al convent disfressada de novici i parla amb ell abans de morir.
L’escenografia està presidida per una enorme roca grisa que va girant durant la representació. Portes o escales apareixen o desapareixen segons la faceta de la roca que els espectadors veuen. Una acurada il·luminació, de Dominique Borrini, mostra tenebres o foscors remarcant la tensió del relat.
Pel que fa a les interpretacions destaquem al tenor Michael Spyres i a la mezzosoprano Clémentine Margaine, que actua per primera vegada al Liceu, que al nostre entendre han estat magnífics i ens han ofert un parell de duos extraordinaris. El cor dirigit per Conxita García, ha estat, també al nostre entendre, magnífic.
Una gran nit d’òpera com a cloenda de la nostra temporada
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ