Als teatres de petit format ens trobem sovint amb musicals de creació pròpia que -en ocasions- acaben resultant una gran sorpresa, però costa més trobar creacions originals en grans teatres. És per això que, així d’entrada, s’agraeix l’esforç d’una companyia petita com La Barni de voler donar aquest pas de gegant, a l’igual que ho va fer fa un parell de temporades Els Pirates Teatre amb Les feres de Shakespeare. Dit això, que era quasi d’obligat compliment, podem dir que La filla del mar és un musical amb molts encerts… i també alguns esculls.
Adaptar a Guimerà al teatre musical no és cap novetat a casa nostra, sinó més aviat un repte i una font inevitable de comparacions. En aquest sentit, el gran encert de la companyia ha estat apostar per un concepte musical propi i per un intent de fugir dels llocs comuns del gran musical. S’ha optat per una música d’arrels més tradicionals, tocada amb pocs instruments i totalment integrada en la història. No trobem grans melodies, ni cançons molt remarcables, però l’objectiu s’acompleix. És cert que, a la segona meitat, sembla que l’obra s’oblidi de que és un musical… però també val a dir que és en el moment en que dramatúrgicament l’obra guanya en interès i personalitat.
La proposta escènica també és senzilla, però funciona i és estèticament bonica. Hi he trobat a faltar, però, algun recurs que trenqués la idea al llarg de l’espectacle. Recursos teatrals senzills que podrien haver vestit millor un espectacle que pretén ser de mig o gran format… Crec que s’ha volgut fer alguna cosa així amb les cordes, però potser no ha estat suficient ni del tot encertat. Pel que fa a la part interpretativa crec que és més que correcta, tot i que a nivell musical destaquen sobretot Toni Viñals i Mariona Castillo. Aquesta última acaba fent també un gran esforç en la part dramàtica, i crec que al final el seu personatge -sense ser el més important- acaba deixant una gran petjada.
La sensació final és que La filla del mar ho té tot per ser un gran musical (coreografies a part), però la correcció formal potser no ha permès que destaqui en cap aspecte. A vegades és bo sortir-se dels marges i córrer el risc d’equivocar-se. Tot i així, crec que l’espectacle pot tenir una llarga vida i que agradarà a un públic força nombrós, a l’igual que ja ho va fer Maremar fa unes temporades.