A partir del text clàssic d’Àngel Guimerà, ens situem a un poble de costa que viu gràcies i per al mar, amb uns ciutadans ben xafarders que fan safareig sempre que poden. I a aquesta costa hi va arribar l’Àgata fa molts anys, sobrevivint a un naufragi on van morir els seus pares. Rescatada i acollida per un matrimoni del poble, va començar a formar part d’una família on la Mariona era la seva germana estimada. Però han passat els anys i per a tot el poble l’Àgata continua sent una forastera, diferent a la resta de gent que coneixen i, per això, es mantenen al marge i posen en dubte tot el què fa. La Mariona és l’única que l’estima com una germana, tot i que sembla que això no durarà gaire quan entri en joc una tercera persona: en Pere Màrtir, un faldiller que ha anat trencat cors al pas dels anys i que començarà un joc amb l’Àgata que no acabarà com s’esperava.
La història té tots els elements per tenir-nos enganxats i expectants per saber què passarà: embolics, amor, tendresa, tristesa, comèdia i drama. Tot barrejat ens dona, amb la trama, un gran punt de partida. Però en aquesta ocasió, el contingent eleva exponencialment aquesta obra. Partint d’una escenografia molt senzilla i eficaç, en què una simple bastida de fusta es converteix en una casa, un balcó o una plaça en un segon, passant per un muntatge de sons marítims i una il·luminació cuidada que posen el marc perfecte per la música i les veus en directe.
I és que com a bon exemple del seu gènere, tant la música com les veus que es proporcionen són en directe, amb quatre instruments es crea la melodia i l’atmosfera adequada per a unes lletres, a vegades divertides a vegades punyents, que ens van narrant la història. T’envolta, et fa somriure i et deixa hipnotitzada en més d’un moment. Cal destacar especialment alguns moments de comèdia purs protagonitzats, sobretot, pel personatge interpretat per Albert Mora, que té una habilitat precisa per arrencar somriures al pati de butaques.
Tot aquest regal d’obra queda arrodonida amb les interpretacions de tot el repartiment. Clara Solé queda engolida per una Àgata que es converteix en un huracà que viu la seva passió pel mar com si fos l’aire que la fa viure, i que continua quan redirigeix aquesta passió cap a l’amor. Solé deixa que el personatge la transporti cap a on ha d’anar lliurement, com si se l’emportessin les ones. Amb una qualitat vocal increïble, deixa bocabadat al públic en moltes ocasions, especialment quan narra el naufragi que la va portar al poble. Mariona Castillo i Toni Viñals tornen a demostrar una vegada més perquè es dediquen al teatre musical i la sort que tenim de poder veure’ls dalt l’escenari. Castillo evoluciona amb la Mariona de l’obra de la innocència a la gelosia de manera esglaonada i guanyant intensitat a mesura que comença a perdre el nord.
Un muntatge fresc, que es passa volant per a l’espectadora que vol continuar sabent què passa al poble i amb els seus personatges, que vol continuar escoltant la guitarra i el tambor, el piano i aquestes veus que li narren històries, moments, tristeses i emocions.
Necessitem més musicals en català i aquesta producció és un recordatori perquè l’escena teatral aposti per crear i produir més obres d’aquest gènere.