L’autor i director nord-americà Neil Labute torna a estar a la nostra cartellera. I és curiós que haguem hagut d’esperar tant, ja que a principis de segle va arribar a posar-se molt de moda. De fet, en el 2008 Julio Manrique s’estrena com a director amb La forma de les coses, per repetir poc després amb l’exitosa i premiada Coses que dèiem avui. Uns anys més tard seria la companyia Sixto Paz la que s’atreviria amb Pretty. Eren obres que havien estat escrites al voltant de l’any 2000 i que conservaven un esperit i una forma de fer molt de l’època. Ara mateix no és que hagin passat de moda ni estiguin desactualitzades, però potser mostren un tipus de teatre que no veiem tan sovint com abans i que presenta unes característiques molt marcades. Un teatre de diàlegs afilats, que barreja situacions a vegades dramàtiques o sòrdides amb un sentit de l’humor molt especial. Un teatre irònic i desenfadat que sovint deixa un cert pòsit de desesperança.
A la versió actual de La forma de les coses, el dramaturg i director Marc Rosich ha optat d’una forma molt clara per la comèdia. No és que hagi oblidat la part obscura de tot plegat (els personatges són el que són, i fan el que fan) però potser ha potenciat en excés alguns moments o alguns rols. Tot i així, la brillant dramatúrgia de Labute no es ressent ni s’encalla, sinó que brilla en els moments en que ho ha de fer i ens brinda escenes memorables. En això també hi té a veure la bona química existent entre els protagonistes que encarnen Laura Portas i Francesc Marginet, ben secundats per Jordi Andújar i Rafaela Rivas. El muntatge es remata amb una escenografia que tota l’estona ens remet a una sala d’art -l’exposició pública dels personatges és un dels temes de l’obra- i amb un execel·lent disseny de llums de Daniel Gener.
