Convertir un dels melodrames estel·lars del cinema dels vuitanta en una mena de vodevil té el seu mèrit, encara que sigui un mèrit dubtós. És cert que l’original de James L. Brooks té tocs de comèdia i algun que altre personatge extravagant, però tota la primera part d’aquesta versió teatral s’excedeix amb les anades i vingudes, les trucades telefòniques creuades, els malabarismes sexuals i algun que altre personatge excessivament estereotipat. Podríem pensar que s’ha fet per complaure el públic de Lolita Flores, però crec que seria menystenir un públic que l’ha seguida igualment quan ha fet La plaça del diamant o Fedra. A més, l’actriu és la que més es centra en el tipus d’interpretació que l’obra requereix, aconseguint una naturalitat que li permet transitar sense problemes de la comèdia al drama… i deixar pel camí alguna escena memorable. I és que Lolita transcendeix qualsevol projecte teatral en el que participa fins a convertir-se en l’eix principal, amb tot el que això comporta de bo i de dolent.
Ja hem dit que l’adaptació de la peça és certament irregular, cosa que també constatem en la direcció d’actors. Sara Moraleda comença amb un to massa infantilitzat però va millorant a mesura que el personatge madura i el drama es fa més palpable. Per la seva banda, a Antonio Hortelano li toca el personatge potser menys definit de tots, mentre que Luis Mottola fa el més agraït… però també el més perillós a l’hora d’encertar en el to i no passar-se. Per últim, comentar que Magüi Mira (directora i dramaturga) sembla ja especialitzada en adaptar al teatre pel·lícules oscaritzades, com En el estanque dorado o El discurso del rey, totes dues representades a Barcelona fa unes temporades. Veurem quina serà la pròxima…