Quan vaig anar a el Teatre Rialto a veure La función que sale mal, alguna cosa em deia que l’obra no anava a “sortir bé” com el seu títol vaticinava, però el que no m’esperava per a res és que l’obra sortís tan malament però tan bé a alhora, i que anés a aconseguir que tots els presents ens oblidéssim de tot, que desconectásemos per dues hores de l’esdevingut en el món, de virus, de pandèmies, de problemes, etc. i ens limitéssim simplement a gaudir com nans i a riure’ns a cada moment sense treva, de cadascuna de les accions de l’magnífic elenc d’actors que representaven l’obra.
No vull fer cap spoiler i posar en sobre avís a qui s’animi a anar a veure-la, però passen tantes coses alhora, la posada en escena és tan increïble i dinàmica, que de vegades no sabies cap on dirigir la teva atenció perquè en tots els racons d’aquest “fatídic” escenari, estava succeint alguna cosa. Fins i tot he de confessar, que en algun moment vaig témer per la integritat física d’algun dels actors, encara que fos part de les sensacions que voldrien despertar en el públic.
Només puc dir que acompanyant a l’obra i com a conseqüència de la mateixa, hi havia una banda sonora d’infinites rialles inclosa la mia, que feia costat als actors en els seus “pitjors moments”, els quals indignats, interaccionaven amb el públic assistent de maneres diferents .
Això si, em vaig quedar amb un dubte. Quan vam anar a entrar a el teatre, els lectors de les entrades no funcionaven i no van poder llegir a el menys les meves, ¿estaria començant en aquest precís moment l’obra?
Molt recomanable per passar una estona divertida i per descomptat, segur.