Si una funció prèvia a l’estrena surt així de bé (anem, així de malament) ni pensar vull com sortirà a partir de l’estrena. Sembla una contrarietat dir que no hi ha paraules per descriure les bondats d’aquesta funció mentre s’escriu una crítica, així que em limitaré a dir que no hi ha paraules suficients. Tot el bo que digui no arribarà a la meitat del que es mereix.
Amb cert aire a “Quina ruïna de funció” (pel·lícula la versió teatral es va representar a Madrid també al Teatre La Llatina amb el nom de “Por delante y por detrás”), “La función que sale mal” és simplement això, un funció en què tot surt malament. I quan dic tot, és tot, sense aprofundir més per no eliminar el factor sorpresa. Jo, assegut a la butaca 1 de la fila 1, amb la boca oberta, no sabia ja on mirar de tantes coses que passen.
Tot l’elenc és meravellós, no hi ha qui es quedi enrere. Si fer comèdia és difícil, fer que sembli que està mal feta sense caure en exageracions portant una coreografia perfecta que fins pot fer perillar la integritat física és per llevar-se el barret fent l’onada mentre es donen palmes amb les orelles.
Espero que d’aquí a diversos anys puguem seguir parlant d’aquesta meravellosa funció, de les seves gires i els seus premis.