La força del Carmina Burana fa que a vegades excedeixi la seva vessant musical i acabi convertint-se en un espectacle total. Ja pot ser a través de la dansa, com la versió que va fer el Ballet de David Campos ja fa uns quants anys, o a través dels elements de l’òpera moderna, com va fer La Fura dels Baus el 2009 i en totes les reposicions que hi ha hagut des de llavors… i fins ara. Es tracta d’un espectacle amb música en directe, un cor de 16 veus, quatre solistes i un cos de ball que farceix amb moviment algunes escenes. Hi tenim grues, un gran dipòsit d’aigua, molts efectes de llum i unes projeccions que acaparen molta atenció durant una bona estona. És a dir, el segell de La Fura al que tant ens hi hem acostumat.
Es nota que en el seu moment, ara fa quasi catorze anys, el muntatge havia de lluir molt modern i trencador… però també està clar que ara mateix ha perdut part de l’efecte sorpresa i de la màgia. Segueixen havent-hi moments impactants, però els recursos ja estan massa vistos i ens recorden que el temps no ha passat en va. És cert que són recursos molt propis del grup, i ningú podrà treure mai el mèrit a La Fura d’haver inventat un llenguatge propi i d’haver renovat la forma d’escenificar la música clàssica, però també cal assenyalar que en els temps que vivim tot queda superat o desfasat molt ràpidament. L’estètica de l’espectacle –apostant per una certa lletjor- també peca del mateix mal, i en conjunt acaba essent una mica desmenjada o poc curosa.
Sigui com sigui, l’espectacle es gaudeix per la força de la música de Carl Orff, per la qualitat musical i vocal del conjunt, i fins i tot per una certa nostàlgia vintage cap a muntatges que ens resultaven innovadors ja fa força temps.
