Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge).
La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en Txékhov, que sabia traslladar el malestar de la societat i l’angoixa de l’ésser humà a totes les seves obres. Aquí se’ns parla d’una joventut irada i rabiosa –el mal de la joventut, que diria Bruckner-, de la salut mental, del salt generacional, de la crisi –a les obres de l’autor rus sempre es parla de diners-, d’un nou llenguatge pel teatre, de la vanitat, etc. Temes molt amplis i variats que encaixen a la perfecció en aquesta família suposadament benestant que estiueja prop d’un llac…
La posada en escena de Julio Manrique es nota estudiada i meditada. Res hi és per què sí, ni res hi manca. Tot i la nuesa inicial, aviat veurem com una barbacoa, quatre mobles, o un llit d’hospital són suficients per acompanyar el grup de personatges. Un grup del que destaquen Irina, interpretada per una inspiradíssima Cristina Genebat, i el seu fill, al que Nil Cardoner hi sap donar tota l’energia i l’empenta que necessita el personatge. Al seu costat, un nodrit i correctíssim repartiment, del que ressalta sobretot un pletòric David Selvas. Crec que el seu Sorin té tota la ironia i tota la humanitat que requereix el personatge, aconseguint moments d’una gran sensibilitat.
Estem davant d’un espectacle potent, enorme. Un muntatge que no traeix Txékhov –això ja és una gran virtut- i que acosta l’autor rus al nostre temps d’una manera orgànica, natural. Tot i que algú encara no s’ho cregui, Anton Txhékhov encara és vigent i encara sap parlar-nos de la vida i de tots els esculls que presenta.