La recerca de la pròpia essència, l’esperit de superació, el desig d’arribar a superar a algú o de fer-se un nom. L’avorriment, el privilegi, l’egocentrisme, la desesperació, la tristesa o la falta de sentit. Hi ha molts elements que fan que una persona triï un camí o un altre, on centrar els seus esforços i els seus objectius. Al final, la individualitat i l’orgull, moltes vegades, acaben produint finals inesperats.
És estiu i la família i els amics que formen aquesta obra es reuneixen en una casa al costat d’un llac. Allà es troben un seguit de persones no gaire contentes amb la seva vida, encara que ho aparentin, que s’han conformat amb allò que tenen o creuen que poden tenir. Però la insatisfacció els fa ser mesquins i insensibles amb la resta la majoria del temps, s’aprofiten dels més vulnerables i posen per davant les seves idees i necessitats sense veure a qui tenen al seu costat. Tampoc els importa.
Aquest text de Txékhov de 1896 és portat a un escenari actual per Julio Manrique per explorar i demostrar que l’essènia de la complexitat humana és comuna i traslladable a qualsevol època. No es modifica ni un apèndix de l’orgull i l’egoisme innat de l’ésser humà, igual que tampoc canvia la necessitat de l’individu de ser acceptat i validat pel seu voltant.
Fascina la capacitat que té Manrique per crear un espai teatral que sigui totalment audiovisual i cinematogràfic. Aconsegueix amb el disseny sonor i la distribució escenogràfica crear profunditat de camp de cara a l’espectador/a, al mateix temps que deixa viu l’espai i l’experiència. En aquest marc perfecte navega el text de Tkékhov que enganxa i absorbeix al públic, en una entrega total per escoltar i saber cadascuna de les històries que s’amaguen darrera de cada personatge.
Un repartiment espectacular recrea les emocions i la dualitat de pensament i sentiment que expressen les seves paraules. Amb anhel i esperança, però també amb certa amargor i confusió pel futur, cada personatge afronta amb les eines que té els seus dubtes.
De manera orgànica, amb una naturalitat i química que sembla realment la construcció a través d’una relació d’anys, els i les intèrprets maneguen les reaccions dels seus personatges davant els altres amb destresa i molta veritat. Cristina Genebat i David Selvas, hipnotitzen i atrapen a l’espectadora amb la seva actuació. Desapareixen rere els seus personatges i la seva veritat es converteix en una tristesa compartida alhora que solitària.
Una adaptació que atrau i queda inserida en el record per molt de temps. Una autèntica meravella fascinant que s’ha de veure i apreciar cadascun dels seus detalls, perquè tots, tots, són realment importants.