Jo no la coneixia. No l’havia sentit ni vist mai representada excepte la coneguda música del ballet que ha corregut per les xarxes i no m’he cansat de mirar. Vaig passar una tarda meravellosa. Les quatre hores en les que s’inclouen els dos entreactes es fan curtes.
Com diu Luigi Pirandello “La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” En el cas de la Gioconda, el tema és absolutament cert. La Gioconda representa la veritat del segle XIX, una veritat contra la qual el segle XX i algunes societats occidentals s’hi han revoltat amb força. Em refereixo a l’amor irresistible pel qual es pot matar, trair o ser motiu de grans heroïcitats com la de la Gioconda. És un tema reiteratiu de quasi totes les òperes romàntiques i que ens empassem sense fer-ne cap mena de crítica i amb l’excusa de que eren altres temps.”Amore o morte!!” o l’assassinat d’una dona perquè ha tingut la gosadia d’estimar un altre home són temes recurrents molt arrelats encara i que no causen cap mena de sorpresa. El que en altres disciplines crearia un gran rebuig, a l’òpera se li permet, pel pensament del moment en que van ser escrites i perquè en el fons, som víctimes de la nostra pròpia història.
Deixant de banda l’argument, l’òpera La Gioconda és una obra completa. I dic completa perquè té de tot: àries, duets, tercets, cor i ballet. Per tot això i per la seva espectacularitat, es diu que té tots els elements de la Grand Opera française. Amilcare Ponchielli va escriure unes 12 òperes, de les quals només es representa immerescudament poques vegades, La Gioconda. Ponchielli va voler fugir de l’òpera romàntica. Estem a la segona mitat del segle XIX i els compositors ja miraven cap a altres bandes inclinant-se cap al verisme-naturalista.
Els sis personatges representen les sis veus i tots ells tenen una ària de lluïment. La Gioconda, soprano dramàtica té una ària preciosa “Il suicidio” que a la tarda del dia 14 va estar cantada amb molta sensibilitat per Anna Pirozzi. Ketevan Kemoklidze va interpretar Laura Adorno, la rival de la Gioconda que demostra el seu talent de mezzosoprano. Stefano La Colla va ser Enzo Grimaldo i va mostrar una gran sensibilitat de tenor lírico-spinto a l’ària del segon acte “Cielo e mar”. Carlo Colombara va ser Alvise Badoero, dux de Venècia i cap de la inquisició i la seva ària de lluïment “O monumento”. El paper de baríton, Barnaba o l’espia del dux va ser Luis Cansino. L’ària més aplaudida i que va desencadenar un gran entusiasme entre el públic va ser “Voce di donna o d’angelo” cantada per Maria José Montiel i que representa la mare cega de la Gioconda. És un paper de contralt difícil i amb un gran registre que la Montiel va cantar amb un gran lirisme.
Cal destacar l’escenografia de Pier Luigi Pizzi que ja s’havia estrenat al 2005 en la que combina els colors grisos, negres i blancs sobre un paisatge venezià en el que no hi poden faltar els canals. La foscor es veu interrompuda pels colors brillants de la festa del palau d’Alvise. El vestuari de Pizzi amb l’ajuda de Lorena Martin és elegant i molt vistós.
Alessandro Riga i Letizia Giuliani van oferir una inoblidable actuació a la dansa de les Hores que ja havíem vist per les xarxes de la versió del 2005 encara que en aquella ocasió el ballarí era Angel Corella. Esplèndids tots dos i les 12 ballarines coregrafiant la dansa.
Conxita Garcia amb el cor i l’orquestra del Liceu han fet que tot lluís amb un gran esplendor.
En resum, una òpera inoblidable i amb ganes de que es representi més sovint.