Una enginyosa premissa serveix com a punt de partida per a aquesta comèdia sobre l’ús del llenguatge: Una dona gairebé analfabeta pateix una espècia de possessió per part de la RAE que la porta a expressar-se de forma tremendament elevada i a no tenir cap tolerància pels errors lingüístics, cosa que l’aparta del seu cercle més pròxim i li impossibilita ser feliç.
L’obra transcorre en temps present i el públic assisteix a una espècia de teràpia de conversió d’aquesta dona per a recuperar la seva identitat anterior. Tots dos intèrprets, María Adánez i José Troncoso, defensen els seus papers amb nota i molta complicitat entre ells. L’escenografia sembla un plató de televisió, amb una tarima retroil·luminada i una pantalla on es projecten algunes imatges que reforcen aquesta idea d’experiment públic.
Aquesta comèdia amb tints d’absurd aprofita per a delectar-se en cada racó del llenguatge: eufemismes, anglicismes, cites literàries… A partir d’aquesta premissa absurda Ernesto Caballero ens parla de l’ús del llenguatge, de la seva degradació però també de l’excés de correcció. De com el coneixement pot convertir-se tant en una virtut com en una pesada càrrega.
És un text molt enginyós, amb molta tensió còmica i amb dues interpretacions per a recordar.