En el 125è aniversari de la seva estrena, La importància de ser Frank ens revisita. Com bé diu el seu director, en David Selvas, un dels retrats més àcids i divertits que mai s’han fet sobre la hipocresia social. I com el mateix Óscar Wilde definia en el que vindria a ser el subtítol de l’obra original: una comèdia trivial per a gent seriosa.
Per l’autor, aquesta va ser l’empenta definitiva i alhora la seva darrera mostra d’èxit prèvia al moment més trist de la seva carrera. La revelació de la seva homosexualitat va comportar el seu judici i la seva condemna. Mai més no tornaria a trepitjar el terreny de la comèdia.
El joc de paraules, com el joc d’existències i d’identitats, és constant en l’obra. De fet, la traducció en català del personatge (Frank, el franc) manté la paradoxa que la versió original (Ernest, the earnest, el més honest) plantejava ja des del mateix títol. I és que justament el que manca en tota la trama és la franquesa. Aquesta forma de jugar amb el llenguatge, tan pròpia de Wilde, aporta una energia als diàlegs, a les intervencions de tots els personatges, que manté l’atenció del públic assistent sense cap esforç. Converses sense complexes, mordaces i absurdes alhora, mostren vides falses, muntades en l’aparença i en la formalitat interessada. Parlar per parlar, com diu la cançó. Malgrat aquesta presó de la forma i la falsedat, el guió s’il·lumina amb la necessitat de llibertat dels personatges, que no saben com deslliurar-se de la trama que ells mateixos han creat. Volen i dolen. Sense forçar-ho, no costa gaire trobar-hi paral·lelismes amb personatges de pandereta que se les donen de capaços, sobrats, escalfant cadires polítiques, però que només són simples pardals farts (com diria algú que aprecio moltíssim i que sempre l’encerta en comparacions com aquesta). Difícilment trobaran aquests el final feliç i esperançador que l’obra reserva, perquè han perdut la capacitat d’estimar.
Les interpretacions són tan encertades, el temps i el ritme tan ben utilitzats i les escenes tan ben treballades que l’espectacle esdevé un autèntic plaer. Una alenada d’aire fresc. Les cançons són fantàstiques, ben resoltes en escena, i tan escaients… La direcció musical, amb un peu i mig en moltes escenes, i la composició de les peces són dignes d’elogi. Tot i que és una obra coral, i que l’equip s’equilibra i potencia les individualitats, cal celebrar el talent de la Paula Jornet, en les facetes interpretativa i musical, la gràcia i l’energia d’en Ferran Vilajosana i la Paula Malia i, sobretot, per damunt de tot, la grandesa i excel·lència d’una Laura Conejero que converteix en or tot allò que toca, sigui de la mida que sigui. Me’n declaro un fan absolut.
Com sempre, i com se li demana finalment a una comèdia, i més si t’ha fet deambular pels aspres camins de l’engany i la mentida, l’amor acaba triomfant, els murs artificials acaben enfonsant-se i les disfresses desapareixen. En el fons, tothom necessita autenticitat.
I és aleshores quan ja no importa el que sembla, sinó el que és, l’amor tal i com ve, i això no es tria ni té una explicació senzilla.
Potser no ho entenguis, però m’és igual…