Una de les obres més originals i, amb tota probabilitat, més importants d’Oscar Wilde són les trenta pàgines de La decadència de la mentida que, amb forma de diàleg, conté algunes de les reflexions més profundes i ingenioses sobre l’art de la ficció, i sobre la necessitat imperiosa de fugir del realisme per a sistematitzar el seu ideari al voltant de la mentida com a valor innegociable per a la literatura.
La mentida, doncs, és eix vertebrador de l’obra de l’irlandès i no ens estranya trobar-nos-la convertida en motor a La importància de ser franc. En aquest cas, qui ens inocula amb elegància la mentida és de David Selvas, que planteja el muntatge com un joc de les mentides que comença pel propi Wilde, el dramaturg, el gran mentider, que com a algú que explica una història no té altre remei que mentir per acostar-se a la realitat i que, per tant, decideix que els seus protagonistes siguin també uns mentiders que tampoc tenen altre remei que ser-ho per poder aconseguir acostar-se a la gent que els envolta i, de fet, per ser tal i com són realment. I, a l’últim, és l’espectador el que també juga i accepta les mentides perquè entén que és l’única manera de parlar de la seva vida i de la dels demés.
Selvas troba l’equilibri just entre la frivolitat wildeana (la comèdia de malentesos) i la denúncia punyent de la hipocresia d’una societat victoriana que empeny l’Algernon (David Verdaguer) i en John (Miki Esparbé) a inventar-se sengles alter ego per fugir de la repressió que els estreny. D’aquesta manera, es converteixen, a la vegada, en “dramaturgs” capaços de crear personatges que visquin vides diferents a la seva, i així tancar el cercle del joc que proposa l’autor.
La inclusió dels números musicals col·laboren a imprimir l’aire juganer i humorístic a la posada en escena, i són cantats sense escarafalls pels protagonistes. Les coreografies, lleugeres, insinuades més que ballades, atorguen un plus de contemporaneïtat i, novament, de joc, el joc de la vida.
Les interpretacions són brillants, lluminoses. És complicat destacar-ne una per sobre de les demés, però que ens vam quedar amb ganes de més Conejero és un fet. Química a borbollades entre tot l’elenc que sembla haver estat esperant tota la vida que l’equip de La Brutal els regalés aquesta Importància, per a deixar-ne una empremta inesborrable que esdevindrà canònica. Si tot va bé. Francament, la festa del teatre al TNC.