Per a mi, el bon teatre és aquell que fa que surtis de la sala d’una manera diferent de com has entrat: més alegre, més trist, reflexionant, amb ganes de trucar algú, cantant…. De ‘La Infàmia’ surts… gelada, petrificada, amb una mescla de sensacions i sentiments que et bullen per dins però que et paralitzen per fora, sense saber amb quines paraules expressar el que acabes de veure, com assumir la història que t’acaben de contar. Almenys, així va ser per a mi i els meus acompanyants, que vam necessitar una estona de pausa i silenci, per a reprendre l’alè i poder verbalitzar el que sentíem davant tal barbàrie i davant la vida d’una activista, una dona referent, tan summament valenta.
La Lydia Cacho, periodista i activista pels drets humans, que lluita especialment contra la violència a les dones al seu país, Mèxic, ens explica la seva pròpia història i la de moltes de les dones que ha pogut ajudar al llarg de la seva vida. I ho fa a través de la Marina Salas i la Marta Nieto, qui s’alternen el paper en aquest duríssim monòleg, no només pel seu contingut, si no per la dificultat de representar els fets que narren en un format a dos temps: d’una banda l’actriu en escena va desgranant en primera persona la cruel, terrible i agonitzant història del segrest i múltiples maltractaments que rep la periodista en un periple en el qual frega la mort; i en paral·lel, en un to més periodístic i neutre, els fets pels quals lluita ella mateixa, amb imatges reals projectades, la qual cosa li dona aquest punt de teatre documental que ens posa encara més en situació, una situació 100% real de dones maltractades, pederàstia, abús de poder…
Ben merescut tenen aquestes dues actrius el premi MAX 2023 ex aequo a la millor interpretació: es deixen la pell, l’energia i l’ànima en els 90 minuts de funció.
Però és que a més, tot això s’explica amb una posada en escena arriscada, diferent, que barreja una escenografia, de Alessio Meloni, bastant impressionant i que ens posa molt bé en situació, una il·luminació que és perfecta, bravo David Picazo; amb l’ús de la càmera en directe, amb l’Alicia Aguirre com a operadora, que ens projecta a la pantalla imatges de la pròpia actriu molt de prop, en racons de l’escenari que queden invisibles a l’espectador a simple vista i que fa que la proesa sigui major perquè l’actriu, en el meu cas vaig veure a Marina Salas, mostra dots interpretatives molt bones també per a càmera.
En definitiva, un exercici teatral brutal i una història de gran cruesa però que necessita ser comptada, i a través d’elles, donar veu a totes les que no poden parlar, per por, per censura o perquè ja no hi son.
